“Estava emocionada, però en aquell locutori era molt difícil la comunicació: estàvem separats per dues reixes entre les quals hi havia un passadís. Ell portava el cap rapat, i de moment no el vaig reconèixer i gairebé no vaig saber què dir-li. Vaig sortir amb una sensació estranya.”
“Tancats a la Model hi havia la flor i nata dels intel·lectuals republicans: polítics i artistes que no havien pogut marxar a l’exili. El Josep sempre deia que va ser la seva universitat.”
“Anar a la Model era una odissea. El viatge en tren durava més de dues hores, i la presó, ubicada al carrer d’Entença, era molt lluny de l’estació. Em llevava de fosc, a les cinc de la matinada, i tornava de fosc, a les nou del vespre. Procurava anar sempre acompanyada perquè era molt perillós per a una noia sola. A l’hivern era impossible fer el trajecte pel fred i les contínues avaries del tren, i fins i tot a l’estiu més d’una vegada havia agafat un bon constipat i se m’havien fet malbé les sabates amb la pluja i les caminades.”
“S’havia de fer molta cua, les visites eren curtes i no ens podíem dir res d’interessant, sempre en sortia trista i frustrada. Malgrat tot, ell va deixar escrit en un bloc, que vam trobar després de la seva mort, que quan em va veure per primer cop va jurar que seria la seva dona.”
