Camil Companys i Jover era el petit dels germans barons del president. Advocat de professió, fou el que menys intervingué en política. El gener de 1939 va marxar a l’exili francès junt amb els seus germans Manuel i Josep. Els tres es van instal·lar a Montpeller. Camil Companys havia hagut de deixar l’esposa, Josefa Pascual, i el seu fill, Ramon, a Barcelona.

Més endavant es mudà a París, però el juny de 1940, la mateixa vigília de l’ocupació alemanya, va haver de fugir-ne. Fou un episodi dur, llarg i dramàtic.

El dolor per la separació de la seva esposa i fill, la desmoralització per l’empitjorament de la situació internacional i en particular dels refugiats republicans, la consideració negativa que rebien els exiliats per part de sectors importants de la societat francesa, la desaparició del fill de Lluís Companys – malalt- en la desbandada francesa i la notícia de la captura del President per la Gestapo alemanya van dur Camil Companys al suïcidi el dia 20 de setembre de 1940, llançant-se des d’un pont del final del passeig de L’Esplanada de Montpeller a la via del tren. Va deixar dues cartes de justificació.

El seu gest commocionà la comunitat catalana exiliada a Montpeller. Com va dir anys després Artur Bladé i Desumvila, membre d’aquesta colònia, “fou com el símbol de la nostra tragèdia col·lectiva”.

La seva mort no va impedir que el règim franquista el depurés professionalment i que comuniqués a la seva vídua el càstig de quinze anys sense poder exercir com a lletrat, a més d’una multa que va haver de pagar.