No cal ésser un observador extraordinari per adonar-se que l’exaltació política que aquests dies commou la República recobrada presenta, a Madrid i a Barcelona, un accent sensiblement distint. I és natural que així sigui, perquè, allà i ací, és diferent la tasca que s’espera al Front Popular.
La sort de Catalunya consisteix en què a l’ample moviment esquerrà de to social que aquests dies es manifesta a tot el món han pogut lligar-s’hi els ideals altíssims, totalitaris, del més pur patriotisme. Per això la multitud en joia que diumenge envaí la ciutat per rebre el Govern de la Generalitat era moguda, en primer terme, per un impuls netament catalanista.
I és que enmig de l’aspra lluita, de la revolució sorda que en aquesta època fa trontollar les més velles, les que semblaven més sòlides construccions socials, a Catalunya té encara moltes il·lusions a realitzar. L’ideal patriòtic que en altre bandes, si no superat del tot, es troba relegat a segon terme pels problemes materials, més directes, més dramàtics, Catalunya és encara el motor poderós que posa en moviment totes les energies, tots els entusiasmes. Tenim la sort d’ésser un poble políticament jove, governamentalment verge. Tenim la sort de trobar-nos davant nostre amb una grandiosa tasca a realitzar, tasca que gairebé a tot arreu fa temps que està acabada.
Hem d’estructurar la Generalitat. Del no-res hem de fer-ne sorgir tota una construcció de govern. Hem de crear un Estat, li hem de donar un estil i hem d’omplir-lo d’un contingut.
Mentre les banderes de tot el món espeteguen sota un vent de tempesta, la bandera catalana oneja moguda per l’aire pur del patriotisme.
