Als primers anys de la dècada dels 50 del segle passat, encara no hi havia molts santfruitosencs que treballessin a Manresa, i l’autobús del Creus feia pocs viatges. Per això, quan vaig anar-hi a estudiar, el migdia m’havia de quedar a dinar. El primer any anava a casa d’uns familiars que vivien al camí Vell de Santpedor, però per no ser una molèstia per ells, el curs següent vaig anar al menjador que tenien les Monges del Sagrat Cor, al carrer del Joc de la Pilota, conegudes pels manresans com les “Monges de les Cuques”.
Era una residència per a noies treballadores, però al migdia obrien un menjador a part, pels homes, on et donaven (pagant un mòdic preu) un plat de sopa i escalfaven la carmanyola que cadascú portava de segon plat. Hi assistien joves estudiants i treballadors de la banca -ja que aleshores els bancs obrien també a les tardes-, tot gent de la comarca que no tenia possibilitats d’anar a casa seva als migdies.
El menjar el portava dins un cistell de vímet i com el dels ferroviaris, tenia una nansa de xapa. El febrer del 1956, a causa del fred glacial que va envair tota Europa, a Manresa el termòmetre va baixar fins a 17 graus sota zero. Totes les façanes de les cases de la ciutat, “lluïen” uns grans caramells. Malgrat portar guants, la mà que agafava la nansa, quan vaig arribar a l’acadèmia Central estava completament congelada. Ni que vingués del Pol Nord! Només havia fet el recorregut a peu des del carrer Guimerà fins al carrer de Sant Miquel.
